Al març de 2020 l’Armand de Fluvià em va rebre molt cordialment al seu pis de Rambla de Catalunya sense saber que només tres dies després ens confinarien durant mesos a les nostres cases. Com a periodista i redactor de la revista Lambda, jo volia saber-ne més sobre un home que als anys 70 va arriscar la seva posició social i econòmica per posar en marxa amb d’altres activistes, i a la total clandestinitat del Franquisme, el MELH (Movimiento Español de Liberación Homosexual) i la revista AGHOIS.

A vegades la seva memòria oblidava algun que altre nom, però els fets més importants els seguia explicant amb emoció:  “Un dia, mentre érem reunits a casa meva, va sonar el telèfon i vaig reconèixer la veu d’un policia que m’havia interrogat anys abans per monàrquic, un gran torturador, l’inspector Vicente Juan Creix. ‘¿Hola?, Armando de Fluvià? Me interesaría la revista AGHOIS’. I jo li vaig contestar ‘No sé de qué me habla’, vaig penjar i els vaig dir als companys ‘Nois, ja ens han descobert’. Vàrem acabar amb tots els grups menys el de la revista”.

Quan li vaig assegurar a l’Armand que el considerava el Harvey Milk de Catalunya va reaccionar, mentre reia, amb una inesperada comparació: “Jo era com Santa Teresa de Jesús, fundant convents. Després de crear el FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya), vaig assessorar la gent d’Euskadi, Andalusia, País Valencià o les Illes perquè posessin en marxa els seus propis grups”.

Durant la primera hora d’entrevista vàrem fer una gran repassada sobre la importància de la premsa LGTBI als 70, i sobre els avenços que l’activisme ha portat va afirmar: “Hem aconseguit ser ciutadans de primera. Ara la lluita dels moviments LGTBI ha de ser canviar les ments de la gent. I per a fer-ho, les eines són l’educació i els mitjans de comunicació”.

Més tard, l’Armand em va convidar a passar al seu despatx, ple de calaixos i molts documents que encara estava destriant per portar a l’Arxiu de Catalunya i al Centre de Documentació Armand de Fluvià. I un dels moments més emotius va arribar quan recordava la difícil època dels 80 i 90 a causa del VIH: “Va ser terrible. Vaig perdre molts amics a causa de la sida, i el moviment es va desmobilitzar”.

També em va confiar que darrerament vivia un moment molt dolç perquè s’havia tornat a enamorar: “Des que vaig llegir el llibre de l’Amic i l’amat de Ramon Llull de jovenet, vaig voler tenir-los tots dos. l’Amic en majúscules el vaig aconseguir amb el Fèlix Güell, de Sentmenat. I ara, al final de la meva vida, la recompensa: l’amat. Tinc una plenitud! Sempre he dit que l’amor és com un ascensor, que va pujant pisos. I jo ara sóc a dalt de tot”.

I així, sense deixar de pujar i baixar els graons d’una escala mòbil per a arribar a nous calaixos plens de documents i de records, aquella tarda l’Armand em va ensenyar una foto del seu nou amor i va seguir explicant-me que havia conegut grans escriptors gais com ara en Christopher Isherwood, l’Allen Ginsberg o l’Edmund White, em va fer que li instal·lés un lector de codis QR al seu mòbil, i em va acomiadar tot desitjant-me que em sortís un article interessant.