Finals dels anys 80: Tino Casal està de gira amb el seu nou disc Lágrimas de cocodrilo i en aquest viatge s’ha fet acompanyar del seu amic Juan Carrero, la meitat del duo d’artistes plàstics conegut com «Las Costus». El Juan s’enamora fins a tal punt de les platges i de l’ambient bohemi i gai de Sitges que, sense donar-hi més voltes, decideix llogar una casa al carrer de Sant Joan.

L’altra meitat de «Las Costus», l’Enrique Naya, s’havia quedat a Cadis però no trigaria gaire a retrobar-se amb la seva parella de vida i d’art. Poc s’imaginaven els dos pintors que allà hi passarien els seus últims mesos de vida il·luminats per la llum de les platges sitgetanes i de la inspiració, però també assetjats per l’ombra de la discriminació i d’una tràgica mort.

Ara Sitges els recupera novament en una exposició anomenada “Las Costus: MOVIDAs y AGITADAs” a la Bnude, al carrer de Sant Pere, 26. Una galeria d’art especialitzada en nu masculí que no et pots perdre.

No és la primera exposició de «Las Costus» a Sitges, però des del 3 de juny i fins a mitjans de juliol, la galeria sitgetana de nu masculí Bnude ret de nou un merescut homenatge a aquests dos pintors. El Nikolaj Andersen, el propietari de la galeria, assegura: “Sens dubte és una gran oportunitat per als amants d’uns dels artistes més revolucionaris del segle XX per fer-se amb algun dels més de vint llenços de diferents formats i vint-i-cinc dibuixos sobre paper que s’hi exposaran”. La majoria d’obres seran del Juan Carrero i, segons explica a Lambda el seu germà Ricardo “La selecció mostra el cos masculí a l’obra de «Las Costus». Hi ha quadres de banyistes de les platges de Sitges, xulassos meravellosos i les primeres polles de la història de l’art a Espanya”.

El comissari de l’exposició, el Gabi Serrano, afirma: “A més de l’exhibició de les obres de «Las Costus» a Bnude, hi passaran moltes coses més. La conferència de l’historiador de l’art Julio Pérez Manzanares, el teaser del documental sobre «Las Costus» de Santiago Escalante, la presència del Ricardo Carrero, autor del llibre Juan, Enrique y yo. Mis costus, i també la visita d’algun dels rostres coneguts de la «Movida» madrilenya“.

I és que, des de mitjans dels 70, la modernitat i «Las Costus» anaven de la mà. Si Andy Warhol retratava Mao Tse Tung, «Las Costus» pintaven Carmen Polo i la Duquessa d’Alba. O reinterpretaven la iconografia religiosa del Valle de los Caídos fent servir models com Alaska per al paper de mater dolorosa o Bibiana Fernández per al de la Verge del Carme. L’Enrique i el Juan eren Kitsch, pop, naïf, expressionisme, hiperrealisme… eren tot això i eren molt més: ells i el seu pis al carrer de la Palma de Madrid van ser l’epicentre de la «Movida» madrilenya.

L’escriptor Paco Umbral havia batejat el madrileny pis de «Las Costus» de finals dels 70 i principis dels 80 com “la casa convent de les estrelles descarriades”, perquè per allà hi passava gent com Pedro Almodóvar, Alaska, Carlos Berlanga, Tino Casal, Pablo Pérez Mínguez o Fabio McNamara. Alguns d’ells, segons el Ricardo Carrero, “niños bien” que hi anaven per poder crear amb la llibertat que no tenien a casa de les seves famílies.

Era tan gran la sinergia que es va crear al pis de «Las Costus», una mena de Factory de Warhol, que a Almodóvar li va servir com a teló de fons de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón, una pel·lícula que transcorre en aquell ambient bohemi trash de la «Movida» i que no era d’atrezzo, era tal qual: gent escrivint, cantant, pintant, fent fotos… 

Coneguts com  «Las Costus» una mica per casualitat, l’Enrique i el Juan es passaven el dia pintant enganxats als seus pinzells i llenços, com les costureres ho fan vora les seves màquines de cosir. Cadascú pintava els seus quadres però, arran d’un encàrrec per decorar el bar La vía láctea de Madrid, van haver d’unir forces i talents per omplir el gran espai en blanc.

Els seus estils eren molt diferents i van evolucionar molt, però d’alguna manera eren complementaris. El Juan va començar amb un estil naïf que va evolucionar cap a l’expressionisme, mentre que l’Enrique va iniciar-se amb un estil molt pop que va derivar a l’hiperrealisme. Una contínua evolució que seguiria fins a la seva etapa sitgetana.

Tot i la malaltia de l’Enrique, que poc temps abans havia descobert que tenia sida i estava sent tractat a Can Ruti, «Las Costus» van seguir pintant a la casa del carrer Sant Joan. Una mostra n’és la vista de Sitges en què es veu l’església i una palmera que va pintar el Juan. L’estada a la casa, però, no va estar exempta de polèmica. 

El Ricardo Carrero explica: “Ja havien pagat el lloguer per avançat quan el propietari va saber de la malaltia del l’Enrique i va advertir: ‘No vingueu a casa meva perquè si se n’assabenten que hi ha hagut algú amb la sida, no la podré llogar mai més’. I va canviar el pany. Però l’Enrique i el Juan van denunciar. I van guanyar. El jutge de Vilanova els va autoritzar a entrar-hi. Amb la seva valentia van assentar precedent quant a la discriminació que patien les persones amb VIH, que a finals dels 80 era terrible. Ells van ser els primers a anar als tribunals a Espanya i així van poder entrar a casa seva, una casa que “van pintar de blanc i van omplir amb mobles i vaixelles i que, amb aquells quadres de «Las Costus» de colors tan alegres, va quedar d’escàndol”.

A part d’aquest lamentable entrebanc, el Ricardo Carrero recorda que “Ells eren molt moderns, però a Sitges no hi desentonaven. Sitges és un poble de llum, meravellós. A més, a casa els ajudava a fer les feines l’Emi Clavel, transformista de l’època, que sempre repetia mentre netejava: ‘Yo no le tengo miedo al sida, que no, que no, que no. Que lo que hay que hacer es poner mucha lejía’. Era estupenda i no li tenia por a res”.

La idea del Juan i l’Enrique era ser aquí de cara al 92, per als Jocs Olímpics. Però no va poder ser, ja que l’Enrique va morir de sida un any i uns mesos després d’haver-s’hi mudat. I poques setmanes després el Juan, molt entristit, es va suïcidar durant la matinada del 3 al 4 de juny. Precisament la data en què Bnude obre aquesta exposició que és, literalment, imperdible.