Intenteu, durant només 15 segons, no pensar en res. 

Intenteu no respirar durant tres minuts. 

Podeu controlar el batec del vostre cor? 

Efectivament, no som amos del nostre cos. En quasi tots els processos biològics del nostre cos no intervenim conscientment; en la digestió, en la respiració, en el creixement, en el sistema immunològic… Tripulem un cos que funciona el 95% del temps amb el pilot automàtic. Contra això s’ha revelat l’Homo sapiens des que va tenir consciència de si mateix. Es va rebel·lar inicialment tatuant-se, pintant-se el cos i fent-se marques a la pell, allargant-se el coll amb arets, posant-se plats als llavis, penjant-se objectes a les orelles… Ara, la medicina ha millorat la nostra esperança de vida dels 25 anys del neolític fins als 84 actuals. Hem millorat les funcions del nostre cos amb ulleres, pròtesis, trasplantaments i cirurgies vàries, i ara també amb modificacions genètiques. Però seguim sense ser amos del nostre cos. Richard Dawkins ja va dir en 1976 que nosaltres som la màquina de replicació que els gens han creat per a la seva supervivència. I tenia raó. 

A més, l’evolució biològica ha creat un hàbil sistema per canalitzar les nostres conductes. Ho fa amb el binomi plaer/dolor. Mengem, no perquè siguem conscients de que per sobreviure hem de digerir aliments, sinó perquè quan el nostre cos no té les suficients aportacions energètiques ens comença a fer mal la panxa i, fins que no mengem, no para aquesta sensació desagradable i dolorosa. Igual passa amb el beure i amb altres funcions biològiques.

Amb el sexe també. No fem l’acte sexual perquè som conscients de que l’espècie ha de replicar-se, sinó perquè quan refreguem els nostres òrgans sexuals ens proporciona un enorme plaer. Podríem haver estat individus d’una espècie amb reproducció asexuada en la qual no cal l’existència de dos sexes per a la seva replicació, com passa amb les patates i amb moltes altres espècies; però sembla ser que l’aportació de gens per part de dos individus en la reproducció sexuada comporta una més gran variabilitat genètica que permet evolucionar a més garanties d’adaptació al medi i també de supervivència. I així ha estat, perquè l’Homo sapiens ha arribat al cim més alt de la cadena tròfica i s’ha convertit en l’amo del planeta (per bé o per mal). La variabilitat genètica comporta que cada individu sigui diferent als altres. Per molt o per molt poc, però diferent, únic. I aquesta singularitat individual és la que històricament no s’ha contemplat en cap de les civilitzacions que han encasellat les persones només en dues categories: dones i homes. Fins ara.

La premissa que el gènere és una construcció social està estenent-se, afortunadament, per totes les capes socials de forma global. És cert que algunes cultures són més impermeables per assolir certes veritats i que l’hermetisme de les religions és un escull difícil de salvar, com també les estructures feixistes i retrògrades d’alguns cervells que són adoctrinats per uns malèvols interessos de manipulació de masses de l’extrema dreta mundial.

En aquest context haurem de prendre partit entre els corrents bioconservadors, que promulguen que qualsevol evolució de l’espècie s’ha de mantenir sempre dintre dels límits biològics, i els transhumanistes, que advoquen per una millora contínua de l’ésser humà amb tecnologies, biomedicina, genètica i intel·ligència artificial. Però la modificació del cos humà ha començat fa molt de temps i ara és imparable.

Qui s’atreveix a dibuixar la propera figura en l’esquema evolutiu de l’Homo sapiens?

La necessitat de controlar el nostre cos, la rebel·lió contra unes lleis naturals que han imposat la reproducció sexual que comporta l’existència d’individus de diferents sexes, l’avenç de les ciències i de les tecnologies que ens permeten modificar el nostre cos i també els nostres òrgans reproductius i la voluntat de desconstrucció dels gèneres culturals, ens fan albirar un futur on no caldrà adscriure’s, al néixer, ni a cap gènere ni a cap sexe.

En la mitologia grega, Hermafrodit va ser el fill natural d’Afrodita i del seu amant Hermes (per això li van posar aquest nom). Penedida per l’adulteri, Afrodita el va fer créixer amagat amb les nimfes del bosc. Quan Hermafrodit va arribar a la pubertat, diu la llegenda que era un apol·lini jove, vigorós i esvelt, que va sortir a conèixer món. En el camí va trobar un llac paradisíac i es va banyar nu en les seves aigües cristal·lines. A prop hi era la nàiade Salmacis, qui en veure’l es va enamorar irracionalment d’ell i es va ficar despullada al llac. Davant la indiferència d’Hermafrodit, es va abraçar a ell arrossegant-lo fins al fons, tot suplicant als déus que no el deixessin separar-se mai d’ella. Els déus van ser generosos i van concedir aquest desig, fusionant els dos cossos en un de sol, per sempre.

Des d’aquell moment les dues persones, Hemafrodit i Salmacis, es van convertir en un sol ésser amb les atribucions dels dos sexes.

Ara és la ciència i les biotecnologies les que concedeixen, als individus de l’espècie Homo sapiens, els desitjos de poder triar i gaudir el sexe anhelat, sense limitacions, i poder triar el seu posicionament de gènere.

Anem inexorablement cap a un futur hermafrodita* de l’espècie. Això ni és bo ni és dolent. Simplement, és.

(*La utilització d’aquest terme respon a la voluntat de l’autor de recuperar poèticament el mite d’Hermafrodit, en el sentit metafòric que possibilita incloure en un mateix cos qualsevol opció de gènere i de sexe. Res a veure amb l’accepció del terme, erròniament utilitzat en algunes etapes històriques, que el relacionava amb el col·lectiu intersexual).

NOTA: Els beneficis dels drets d’autor del llibre Hermafrodites! es donaran íntegrament a la organització Casal Lambda, per la seva constant defensa de les llibertats.