El llenguatge inclusiu ha estat en boca de moltes persones en els darrers anys. La societat canvia i totes aquelles realitats relegades als límits de la norma busquen la manera de fer-se visibles i reconèixer-se en els espais socials i lingüístics públics i privats. És això el que ha portat a plantejar si la llengua està reflectint adequadament tot allò que ens envolta i ha obert reflexions a favor i en contra des de tota classe de posicionaments ideològics.

En el cas del català estem partint d’una llengua que fa distinció de gènere binari en moltes de les seves estructures, fet que ja suposa un mecanisme d’exclusió per a totes aquelles persones que escapen dels rígids conceptes d’home i dona. A més, s’han de sumar altres inconvenients com l’ús sistematitzat del masculí genèric, que acaben invisibilitzant, subordinant i validant la permanència del marc conceptual androcèntric i patriarcal dominant.

L’ús del llenguatge inclusiu és una manera de reconèixer la diversitat, tenint com a objectiu principal fer visible totes les persones. Cal treballar des de la idea de la no discriminació per prendre consciència del llenguatge i no continuar transmetent tots aquells plantejaments establerts de base que no conviden al respecte.

Ja a la dècada dels noranta van sorgir les primeres iniciatives per apropar-se a la perspectiva de gènere en l’ús del català, qüestionant l’ús del masculí com a estàndard. En aquell cas es tractava d’adaptar la llengua per fer-la més inclusiva, utilitzant el desdoblament de gènere masculí i femení en alguns termes. Per exemple s’intentava dir “ciutadans i ciutadanes” en lloc de només “ciutadans”. Després van aparèixer noves corrents que anaven més enllà de l’adaptació del llenguatge i proposaven una nova forma de comunicació que fes més visibles les diverses realitats. Així, es van començar a emprar termes neutrals com “persones” o “ciutadania” per evitar la distinció de gènere.

Aquesta deriva històrica ens acaba portant a la proposta actual: l’establiment d’un nou gènere neutre que, de fet, ja estava present en el llatí malgrat que la seva aplicació era diferent. En català s’opta per l’ús de la “i” final en substantius, pronoms, adjectius i determinants: “tots”, “totes”, “totis”.

No obstant això, hi ha qui encara es mostra reticent a l’ús del llenguatge inclusiu en català, argumentant que és un ús incorrecte de la llengua que pot fer-se carregós i confús, dificultant així la comprensió i la comunicació. No s’adonen que no és una simple qüestió de vocals. El llenguatge és un mapa inconscient del món i també és una manera de reflectir la visió utilitària dels seus parlants.

El llenguatge inclusiu és producte d’una necessitat immediata i ha de ser vist com el que és: un enriquiment del català. En essència, és defensar una comunicació respectuosa i justa socialment. Cal acceptar l’evolució de la llengua per tal de fer-la un espai segur, lliure de discriminació i invisibilització. És evident que encara queda molta feina a fer per consolidar la seva implementació de manera plena, efectiva i consensuada, però promoure el llenguatge inclusiu és una mostra del compromís de la societat catalana amb la igualtat i el respecte a la diversitat.

Al final, el llenguatge inclusiu és un procés d’adquisició d’eines que ens ajudin a donar forma a un món divers. Per tant, aquí van algunes idees:

Es poden consultar més consells i exemples al llibret del Català inclusiu i natural, de L’Apòstrof.