A vegades es tendeix a pensar que, per retorçats i malignes que siguin els enemics del col·lectiu, només en determinades ocasions s’ha arribat a aquest nivell de sistematització de la persecució per l’orientació sexual, però la realitat és ben diferent. I és que la història de la persecució és molt antiga i ha sofert, com tot fenomen històric, mutacions perverses al llarg dels anys.

Èpoques terribles que crèiem passades però que sorgeixen alarmants quan surten a la llum. A Txetxènia es mata gent per ser gai, lesbiana o trans, o tan sols per mostrar un comportament o abillament fora dels que es considera normatiu. Sense batudes, un a un, amb pinxos com a policia, jutge i botxí, la indefensió és absoluta i la mort es torna pròxima.

Txetxènia era un país desconegut per al món fins a la guerra de principis del segle XXI que va devastar el país i on, malauradament, han vençut els radicalismes religiosos i bèl·lics. Aquesta situació resultant constitueix, a dia d’avui el caldo de cultiu de la barbàrie anti-lgtbi.

I és que, mentre llegeixes aquestes línies, hi ha un membre del col·lectiu txetxè fugint del risc evident de ser maltractat, sotmès a tortures o assassinat en algun dels denominats “camps de concentració gais”.

No ens enganyem. Res li agrada més a un règim despietat que usar-nos de cap de turc per a unir la població en l’odi i la por a la “impuresa” i a Txetxènia això es va fer en l’absolut silenci.

Per difondre aquesta barbaritat, una sèrie de valentes, escoltant el rumor que això succeïa, van contactar amb els activistes a peu del terreny. El que van descobrir els va gelar la respiració.

A “Benvinguts a Txetxènia” (Filmin) es narra un present que sembla una distòpia en la qual grups de macarres assalten parelles homosexuals per “caçar-les” creant, amb això, un ambient d’horror, ja que molts d’ells acaben en camps de concentració, de parador ignorat, on troben la mort. Les lesbianes no corren millor sort, ja que són tancades en una mena de presó domiciliària en les quals les sotmeten a violacions i maltractaments. La seva mort és encara més invisible en aquests “crims d’honor” plens de vergonya i silenci.

Camps de detenció amb tortures com electrocucions, pallisses i fins i tot amb rates a l’esquena, el catàleg dels horrors és infinit. Això passa en 2023 en aquest món i només pel mer fet d’existir i pertànyer al col·lectiu.

En aquests jocs de guerra amb els quals Putin ha decidit tensar el món, cal considerar Txetxènia com un assaig del que va venir després, un camp de batalla pel salvatgisme del líder radical Radim Kadirov. Kadirov és molt partidari de negar la mera existència de l’homosexualitat en el seu territori. I és que, recordem que amb això d’il·legalitzar la publicitat del “lobby lgtbi+”, el que estan fent és sondejar si compten amb el suport social suficient per tractar-nos com una aberració i endarrerir el rellotge a les èpoques més fosques.

Existeix la temptació de pensar que això només pot passar lluny de casa nostra. Però qui pot assegurar que no tornarà a passar si una vegada va passar a Badajoz i a Tefía (Fuerteventura).

De 1954 a 1966 va existir a Espanya una presó enmig del no-res per a reeducar homosexuals. Acabada de ser inaugurada l’època de repressió de la ‘Lei de Vagos y maleantes’, es va destinar una antiga caserna de la legió com a presó per a prop d’un centenar d’homosexuals a Tefía (Fuerteventura).
Un passeig per les seves instal·lacions encara posa els pèls de punta. Franco va crear aquest lloc al qual, per descomptat, no van dir-ne “camp de concentració”. Com estava enmig del camp de Fuerteventura, l’anomenaven “colònia agrícola penitenciària”.

Aquest episodi, amagat durant dècades per al gran públic, finalment surt a la llum. Ficcions literàries com les que l’escriptor Nando López fa en “Los Elegidos” (Editorial Destino) o sèries com “Las noches de Tefía” (A3PLAYER), expliquen aquest fet. I és que els presos de Tefía, moltes vegades denunciats pels seus familiars o per religiosos, arrossegaven una condemna que els pesaria com una llosa durant tota la seva vida. Matar la salut mental, l’esperança i fins i tot la imaginació. Això és l’objectiu d’un camp de concentració gai.

La frase “A Itàlia som tots mascles” la va pronunciar Mussolini per a no establir un article que penalitzés l’homosexualitat, perquè segons el dictador italià, a Itàlia se solucionaven les coses d’una altra manera.

Aquesta frase es va recollir en un assaig que tractava per primera vegada el tema dels camps de concentració gai a Itàlia anomenada “La ciutat i l’illa” que després va ser adaptat al còmic per Lucca de Santis i Aurora Coleone en “En Italia son todos machos” (Norma Editorial). A tots dos textos s’explica la idea de Mussolini de crear un territori de reclusió a l’arxipèlag de les illes Tremini. Tot això després d’exercir sobre ells persecucions i batudes. Sense judici, aigua ni llum, aquests internaments a l’illa de San Domino (entre d’altres) eren, abans de res, una prova de resistència humana al límit.

Creuem el toll físic i ideològic i viatgem a Cuba. Una Cuba que, després dels primers efluvis de la Revolució Cubana en la qual totes les persones que anhelaven un canvi van ser benvingudes, va passar, no obstant això, al control social dels dissidents, ja fossin religiosos, antirevolucionaris o persones del col·lectiu als quals condemnaven a treballs forçats en uns camps de “reeducació” que van donar el nom d’ “unitat militar d’ajuda a la producció”.

Un informe de drets humans de l’any 1967 deia que els reclusos eren “obligats a treballar gratis en granges estatals de 10 a 12 hores diàries, de sol a sol, set dies a la setmana, mala alimentació amb arròs i menjar en mal estat, aigua insalubre, plats bruts, casernes congestionades, sense electricitat, latrines, sense dutxes…»
Aquest tipus de conductes van ser àmpliament denunciades en el documental “Conducta Impròpia”. 30.000 persones van passar per la UMAP al llarg dels seus anys de funcionament i també a la novel·la autobiogràfica “Antes que anochezca” de Reinaldo Arenas, portada al cinema per Julian Schnabel.

Però si parlem de destins atroços en la nostra història recent, res més gràfic que el triangle rosa cosit a un vestit de pres que els nazis van idear per a classificar als homosexuals.

A camps com Auschwitz o Buchenwald, teòrics sobre la suposada erradicació de l’homosexualitat com a malaltia i desviació van dur a terme experiments en els quals l’extirpació d’una glàndula o la castració portaven en la majoria dels casos a una mort insuportable. I les tortures addicionals que sofrien la resta de presos ja eren esborronadores.

Conegudes com les víctimes invisibles de l’holocaust, ja que moltes d’elles no van trobar qui les defensés i van passar del camp a la presó, els homosexuals sofrien el deliri de les seves teories genètiques, col·locant-los en l’escalafó inferior als animals. Adeu, paradís del Berlín d’entreguerres.
Aquests murs van caure, però les amenaces continuen subtilment amagades, disfressades de teràpies d’inversió o de pinxos en el Caucas. Murs que volen eliminar tot el que signifiqui llibertat i convivència.

No els deixem. No passaran!