Quan va sonar l’hora, em vaig treure les disfresses amb què, durant dècades, havia dissimulat la meva condició homosexual. Vaig assumir que aquesta condició era la meva autèntica naturalesa, i que l’aparença hetero era un simple pegot contranatural que em va servir per amagar-m’hi –molts anys abans– quan vaig descobrir que la meva sexualitat no seguia els camins fressats.

Per què, els que hem sortit de l’armari a la seixantena, hem esperat tant de temps? Perquè no estava a les nostres mans fer-ho abans, perquè ens feia por, perquè ho teníem tot en contra. La recerca de l’estabilitat personal en pot ser una raó suficient. Seguir el camí fressat és més segur que llançar-se a l’aventura, i és molt important per a l’estabilitat mental.

La gent jove amb qui comento aquestes qüestions no se’n fan càrrec. Jo vaig tenir una educació cristiana i burgesa. Als disset anys em vaig declarar ateu, antiburgès i revolucionari, però els modes de pensament apresos a casa, al col·legi, a l’església i, en definitiva, a la societat, van continuar vius i actuants dins meu. El poder ideològic conjunt d’aquestes forces és immens. Cal un combat constant contra les inèrcies interiors. No és una qüestió banal.

He viscut emboscat durant gairebé mig segle i me’n penedeixo, encara que no hauria pogut obrar d’altra manera. Moltes persones van patir persecució i van lluitar per un món on l’homosexualitat fos lliure, però moltes més no ens hi vam atrevir. Potser als quinze anys ens vam enamorar d’un company de col·legi, i als vint-i-cinc d’un veí d’allò més ben parit, però ho vam amagar –i vam patir com bojos! Finalment, vam unir la nostra vida amb la d’una dona i vam tenir descendència…, per fer la disfressa més perfecta, diria jo. I aquesta comèdia de “ser el que no ets” l’hem feta més els homes que no pas les dones, perquè patim una pressió més intensa i constant com a “pals de paller” del sistema heteropatriarcal (que se suposa que som o que hauríem de ser).

He viscut emboscat a pesar meu, i he fingit que compartia els valors de l’heteropatriarcat perquè ningú ni res no em pertorbessin. Tot el que vaig aprendre per poder funcionar al món es basa en la moral heteropatriarcal. Qui descobreix de jove la seva sexualitat no normativa, i la segueix decididament, va aprenent sobre la marxa els recursos de supervivència refugiant-se en els instints i en l’exemple dels seus iguals; en la cultura i el sistema de valors LGBTI. Però els qui sortim de l’armari de grans ja hem estat modelats per la nostra vida hetero.

Hem d’aprendre a relacionar-nos afectivament i eròticament amb persones del mateix sexe i d’una edat semblant, que al seu torn han estat ja modelades –tant se val el model– i que carreguen unes enormes motxilles fetes amb la seva història –igual que nosaltres–; que estan acostumades a unes zones de confort a les quals no renunciaran fàcilment –igual que nosaltres–, i que possiblement –¿igual que nosaltres?– no voldran o no podran fer cap esforç per adaptar-se a la seva potencial parella, si no és per la màgia d’una intensa seducció.

Ens cal decisió, il·lusió i força per transformar els models de conducta d’acord amb la nova realitat i, sobretot, per conquerir la voluntat d’aquella persona que podria ser la nostra parella. Les relacions entre les persones grans LGBTI es fonamenten en l’amor, en la força dels sentiments i en l’espiritualitat, més que no pas en una compulsió sexual que ja va de baixa. Aquesta és la principal diferència respecte de l’amor entre joves, fortament sensual, i és el nostre principal repte com a veterans LGBTI.