Comença el fred (o no) i us convido a llegir tres llibres ben diferents. Vosaltres ja us encarregareu de triar quin és el vostre millor moment per passar una bona estona descobrint-los.

La primera recomanació és La princesa cavaller de Sònia Moll (Godall edicions, 2023) amb il·lustracions d’Eric Sancho Brú. Estem davant d’una prosa poètica que sorgeix d’una demanda de la neboda de la Sònia. Ella li confessa que està trista perquè mai podrà ser una princesa, que no té els trets físics per ser-ho. A partir d’aquest moment la Sònia es rebel·la davant de la injustícia i la violència que la pressió i les narratives socials segueixen exercint a les futures generacions i, amb una dolça narrativa poètica contundent, li regala aquesta prosa transformadora i alliberadora.
El llibre està adreçat a persones adultes perquè facin la feina a través de la seva lectura i després puguin proporcionar la seva lectura a les joves que se’n puguin beneficiar.

Només afegeixo que les il·lustracions enriqueixen aquesta peça a través del tricolor amb què apareixen un calidoscopi de cossos diversos, inspiradors i alliberadors, trenats per una corona/rosella que ens acompanya al llarg de tota l’obra i que transforma la idea d’una corona impostada per la d’una corona orgànica i que pertany de manera intrínseca a cada princesa. No us perdeu aquesta joia.

La segona recomanació és Una dona de Judith Juanhuix (Ara llibres, 2021). El llibre de la Judith feia molta falta. La meva percepció és que ha volgut deixar per escrit tot el que no cal tornar a explicar; una manera de recollir, reviure, repensar-se, recordar-se, entendre’s, reescriure’s, i deixar-se llegir. Una manera de dir, ja està, aquí ho tens, crec que no hi ha res més que pugui explicar del que la meva experiència com a dona significa.
Amb el llibre de la Judith, algú sense una comprensió real del que és ser una dona trans se’n pot fer una idea molt ben detallada; sense oblidar en cap moment, és clar, la seva realitat geogràfica, de classe i moment històric.

Em sento agraït per l’esforç que ha fet per poder condensar el seu procés vital, un procés completament únic: amb una banda sonora determinada; uns personatges històrics amb una filosofia i valors que li són útils en els moments claus de la seva experiència (moments on la transició de gènere no et deixa escapatòria i t’has de llençar a la piscina sense saber si hi haurà aigua, però no hi ha cap més opció possible); i l’humor propi d’una persona que ha hagut de trobar-lo i fer-se’l seu per poder traspassar la quantitat de situacions que el trànsit la porta a haver de viure – algunes de surrealistes, unes quantes de còmiques i d’altres violentes- i superar-les de la millor manera possible. Tot aquest esforç li permet portar la narrativa de les veus trans a un lloc digne i protegit.

I arribem a la tercera recomanació. Es tracta d’una novel·la curta juvenil. He passat part de l’estiu dins l’imaginari de l’autor: entre libèl·lules, una cabana, una tenda de campanya, l’escola i el Mardi Gras (un tipus de carnaval que celebren a Nova Orleans). Us presento a Kacen Callender i el seu títol En King i les libèl·lules (L’Altra editorial, 2023). Li Kacen explica que la idea d’aquesta novel·la va sorgir quan la seva professora li va dir que no existia cap personatge protagonista que fos adolescent, racialitzat i gai. Així que els fils narratius tenen aquestes interseccions, entre d’altres com ara: la mort d’un germà convertit en libèl·lula, les lleialtats que ens poden fer reprimir qui som, les contradiccions del món adult que afecten a la identitat en l’adolescència (gent que ha patit i segueix patint racisme pot alhora exercir homofòbia sense adonar-se que es tracta del mateix fet violent, o la violència envers les mateixes criatures).

És difícil ser algú queer a Missouri, però l’amor és l’única eina que pot fer que les sortides de l’armari puguin fer-se sense patiment. L’amor queda representat per les persones que saben “veure’ns” i que malgrat que els costi, ho aconsegueixen. La importància de tenir-les en els entorns més propers, per poder seguir vivint sense que cap part de la nostra identitat ens faci sentir por, vergonya ni estigma. A banda, que siguin persones que creïn espais on sigui fàcil parlar de les violències viscudes i no restar-ne importància. Fer que cap criatura se senti sola ni desemparada pel fet de ser d’un grup minoritari, en el llibre veiem la importància que les persones adultes prenguin part i actuïn per salvar-los de la violència.

A mi és una novel·la que m’ha enamorat. Penso que mostra realitats que fan molta falta amb relació a l’antiracisme, a la crítica de la visió tradicional blanca de la història i l’homofòbia, on s’aconsegueixen transformar maneres tradicionalment violentes de viure per unes de més curoses i amables amb una visió d’esperança per a les noves generacions.

Gaudiu de la lectura!