Quina és l’essència del Fire!! 2024?

“Sembrar històries, collir memòries” serà l’eslògan d’aquesta edició, que pretén posar en valor la importància del cinema LGTBI per al col·lectiu, per tenir memòries que d’una altra manera desapareixerien. El cinema LGTBI té 70 anys de retard respecte del cinema generalista. Aquests referents positius no van començar fins als 80 i 90, marcats pel VIH. És en aquest dramàtic moment en què comencem a tenir un gruix de cinema i festivals LGTBI com el Frameline a San Francisco el 1977. A Europa van començar als 80 i, a l’estat espanyol, el primer va ser la Mostra Lambda el 1995. O sigui que l’any que ve farem 30 anys!

En quin sentit el cinema serveix per a construir la memòria històrica del col·lectiu LGTBI?

El cinema sembra les llavors d’una època determinada amb les nostres històries, que posteriorment permeten collir el relat del nostre col·lectiu i construir la nostra memòria. Als inicis hi havia molt poca producció LGTBI de qualitat, especialment pocs llargmetratges, però amb el temps aquesta mancança s’ha anat revertint i aquest festival n’és l’exemple. A més, entre altres iniciatives es va crear el FireLab fa 4 anys, per fomentar la creació de cinema LGTBI a casa nostra, que ha tingut molt bona acollida i molts projectes des de la primera edició.

Quins llargmetratges de ficció destacaries de l’edició d’enguany?

Hi haurà molta qualitat, però jo subratllaria la pel·lícula amb què obrim el festival, Housekeeping for beginners, de Goran Stolevski. Una pel·li de Croàcia i Kosovo en coproducció amb Macedònia del Nord, Sèrbia, Austràlia i EUA.  Tracta d’una família molt poc convencional formada per dues dones que a casa acullen joves LGTBIQ+, com un Arca de Noè. També destacaria Levante (Power Alley), una cinta de coproducció brasilera, francesa i uruguaiana dirigida per Lillah Halla, sobre una noia membre d’un equip de voley inclusiu LGTBI que té una nòvia però de cop aquesta es queda embarassada i s’enfronta a la dificultat d’avortar. I en tercer lloc, la molt recomanable Solo, de Sophie Dupuis. Parla de les relacions tòxiques i mostra l’ambient drag de Montréal. L’Olivier s’enamora del Simon i és una mica tòxica la seva actitud cap a ell. El Simon també té una mare cantant d’òpera, la Claire, que va desaparèixer fa anys i torna uns dies per veure’l, però la trobada no és com s’esperava el Simon. Així que doble relació tòxica.

I de documentals, quins ens recomanes?

Tots, però si vols que te’n destaqui algun, no us perdeu Fragments of a Life Loved, de Chloé Barreau. Què és estimar? és la pregunta d’una cineasta que des dels 90 ha rodat totes les seves històries d’amor, moments de les seves vides, amb homes i dones. Destaquen el muntatge i una banda sonora molt pròpia d’aquests anys. I òbviament, fem un homenatge a un dels directors més emblemàtics de Catalunya, en Ventura Pons, que ens va deixar al gener, amb la seva pel·li Ocaña, retrato intermitente, tota una icona de la transgressió que gira al voltant d’en José Pérez Ocaña, un personatge que va marcar la vida de la Rambla i la plaça Reial de Barcelona de finals dels setanta. El d’Ocaña és un retrat intermitent trencat per la “provocació del record”.

Tornarà a haver-hi curtmetratges abans de les pel·lícules?

Sí, abans de les que no són gaire llargues, com a valor afegit. I dijous 13 a les 20 h, una sessió només de curts. El mateix dia, hi haurà una taula rodona al Centre LGTBI a les 18 h sobre les representacions del flamenc queer a Sevilla. Amb el director del documental ¡Dolores guapa!, Jesús Pascual, un component de la formació i  també amb la presència del guitarrista londinenc Jero Férec i el bailaor de Badalona Rubén Heras. 

Està prevista la presència d’artistes LGTBIQ+ durant el festival?

Sí, per exemple vindran l’actor Félix Maritaud, el protagonista de Solo; Chloé Barreau, la directora de Fragments of a Life Loved; i el germà d’Ocaña.

Quins altres esdeveniments teniu previstos?

La inauguració amb col·loqui i còctel a la terrassa de l’Institut francès, que estarà oberta durant tot el festival. Hi haurà una paradeta de la llibreria Antinous el primer cap de setmana, i a la planta baixa de l’Institut Francès, una exposició de fotos  d’Émilien Buffard: Sport friendly. La pista de la diversitat!. El 13 de juny a les 19 h, visita guiada de l’exposició en presència d’Émilien Buffard, seguida d’una taula rodona sobre l’esport inclusiu.

Com serà el grafisme del Fire!! 2024?

Serà molt especial. Per fer-lo correspondre amb la temàtica, la imatge serà la floració, la llavor que creix i floreix. A més tindrà una textura com d’origami, feta amb l’esforç i la perícia de les pròpies mans. La grafista és la Verónica Carracedo, que des del 2020 s’encarrega de la imatge de Fire!!.

Afecta el canvi d’hàbits de consum audiovisual a la mostra de cinema LGTBI?

Es va notar molt després de la pandèmia. Però ja des del 2023 s’ha recuperat bastant la presencialitat del públic. Hi ha un desig d’aixecar-se del sofà, de quedar amb els amics. Tot suma, perquè les plataformes han conegut una eclosió de continguts i varietat però també han creat una apetència pel cinema. Enguany no hi haurà Fire!! a Filmin, tota l’oferta serà presencial.

Quins reptes de futur té el Fire!!?

Ens agradaria que el FireLab pugui créixer no només a llargmetratges de ficció sinó a sèries. Ara hi haurà sis llargs de ficció més quatre projectes de sèries, i així hi haurà més impacte sobre la creació a Catalunya. En definitiva, volem tenir més públic generalitsta, no només LGTBI, perquè som un festival molt obert a la societat en general, per això es fa la secció Amors on fire al CCCB o aliances amb Casa Asia. Cal arribar a tota la societat per tenir un major impacte i així fer entendre millor la realitat del col·lectiu LGTBI, i el cinema és una magnífica eina per a fer-ho.