En Manuel Corrales ho admet, pinta la bellesa. Però al final d’aquesta batalla estètica per destriar la mediocritat d’allò sublim hi ha un objectiu últim: trobar-hi la bondat i la veritat subjacents. En aquesta entrevista, el pintor sitgetà nascut a Càceres parla sobre els rostres que l’inspiren per a crear els seus retrats i sobre les emocions que desperten en el públic.

Què et defineix com a artista?
‘Artista’ és una etiqueta que et donen els anys, potser si m’hi identifico és a través de la mirada dels altres. Jo vaig néixer tenint creativitat, ja des de ben petit dibuixava amb llapis sobre les taules de l’escola perquè m’avorria com una ostra i perquè tenia la necessitat d’expressar-me. D’adolescent vaig estudiar art, primer a l’estudi d’en Juanjo Narbón i després a la Escuela de Arte de la Diputación de Cáceres. I així fins avui dia, en què necessito seguir expressant-me.

A la teva pintura predominen els retrats, quines persones t’interessen?
De la figuració i dels rostres m’interessa captar-ne la bellesa, però una bellesa que és sinònim de bondat. El rostre humà ho conté tot, sobretot la vulnerabilitat i el patiment, i per això quan miro als ulls de les persones intento captar-ne la seva profunditat. Alguns dels models que utilitzo són reals i d’altres els busco al món virtual. Justament hi ha una barreja de tots dos a la meva darrera exposició al Centre Cultural Miramar, que es titula “Miradxs, colors i trànsit”: estarà oberta del 8 de juny al 28 de juliol al carrer de Bernat de Fonollar, 19, Sitges.

Però els teus quadres tenen regust d’autoretrat.
La gent m’ho diu però això normalment no sorgeix de manera conscient. Si ho analitzo sí que m’hi puc trobar reflectit. El llenç extreu el teu estat d’ànim mentre pintes, per tant hi pot haver un reflex de mi mateix i de les meves emocions. És inevitable, no?

Quines altres preguntes planteja la teva obra?
Em qüestiono molt el gènere com a forma d’expressió. Mai he estat gaire en consonància amb el gènere que se’ns assigna, és una imposició cultural i social més que no pas una realitat. De fet, en un dels meus quadres hi aparec jo amb vulva. A l’exposició de Sitges en què el vaig presentar, molta gent se’l mirava amb sorpresa, i em vaig adonar de fins a quin punt feia aflorar la zona cega del nostre cervell: quan no entens allò que veus o quan no veus allò que tens al davant.

Va causar controvèrsia?
Van haver-hi algunes persones atònites perquè van pensar que jo era un home trans, i d’altres que literalment no veien la vulva que hi havia pintada entre les meves cames perquè pensaven que el clítoris era un penis petit. Crec que històricament la transsexualitat femenina s’ha hipersexualitzat a causa de l’heteropatriarcat i el masclisme i, en canvi, la transsexualitat masculina s’ha ocultat. La societat, no tan liberal com volem creure, li ha posat un vel que no s’atreveix a descórrer. En tot cas, m’agrada que la meva obra susciti reflexions i generi emocions.

Viure a Sitges té algun tipus d’influència a la teva obra?
He viscut a Milà, Barcelona, Sevilla, Canàries, Eivissa… i des de fa uns anys, a Sitges. Totes les experiències viscudes et nodreixen i t’omplen d’imatges i de conceptes. A més, també hi tinc un arrelament a la zona. A part de l’exposició al Miramar, col·laboro amb associacions LGTBIQ+ de Sant Pere de Ribes i de Canyelles.

Quins altres projectes actuals o futurs tens?
Fa poc s’ha publicat el llibre Miradas de una época de Nora Müller, amb il·lustracions meves. També hi ha alguns dels meus quadres exposats a Bnude Art Gallery, una galeria d’art especialitzada en el nu masculí, al carrer Sant Pere, 26 de Sitges. També continuo treballant en el desenvolupament del meu web i en el feed del meu perfil a Instagram @manuelcorralesart, la xarxa on més contacte tinc amb el públic. I més endavant participaré en una col·laboració amb diferents artistes en un projecte sobre el poeta Luis Cernuda. Jo il·lustraré el poema ‘El amigo’, dedicat a un amic o amant seu que, per cert, era pintor.

I quina creus que serà l’evolució de futur de la teva obra?
El meu somni és que cada cop vagi guanyant més profunditat. Intento arribar més a un destí que potser és una utopia: la bellesa, el bé i la veritat.