Estic ballant “I’m singing in the rain” a mans d’un senyor sord-mut que taral·leja com pot la melodia. Jo, obert com els tentacles d’una medusa en ple moviment dins l’aigua, esplaio les meves maneres i expressions en ambients segurs d’esbarjo i festa. El color de la meva pell brilla en la seva màxima esplendor. Aquest estampat és la llibertat de ser com sóc.
Aviat, el clàssic deriva en l’explosiva cançó “It’s raining men”. S’uneixen tots els integrants de l’esdeveniment en aixopluc sota els meus braços. A excepció d’alguns nuclis apartats, que xerren i beuen de les copes mig plenes dels drets fins ara conquerits.
Ja són dos quarts d’una i em sembla que s’han tornat a oblidar de mi. Massa temps fa que espero.
El meu pare ja m’ho deia: –Aquest estampat et durà problemes! –Fill, a mi no m’importa com siguis, però la gent parla!
–Per boja tu, calba! Li exclama un senyor corpulent vestit de Drag-Queen a un altre, mentre el colpeja amb el primer objecte que troba més a mà (és a dir, jo). –Passa’m la perruca que comencem tard el número i encara no m’he posat les calces.
Es tanca la porta, deixant enrere confeti i festa, i m’han deixat aquí, dins la paperera que fa de pàrquing dels de la meva espècie, dels oblidats quan no se’ls necessita, dels que mai ningú no hi pensa quan la vida somriu i la tempesta s’esvaeix.
“Em col·loquen dins l’armari. Quins collons! “
Algú torna.
Venen a per mi! –Penso– Em col·loquen dins l’armari. Quins collons! Tants anys de lluita per ventilar-los i a mi m’hi posen com si res.
Uns ulls em miren, són discrets i apagats, ell està cobert de pols.
–Quant fa que estàs per aquí?
–Ui, ni me’n recordo. Em van portar una nit fosca i freda de tardor i…
Aleshores, una mà ens replega d’una sola passada i ens arrossega cap a una bossa de plàstic.
…M’estan fent un perfil a Wallapop.
