Jordi Petit, responsable de l’Àrea de Memòria Històrica de la Fundació Pedro Zerolo, amb seus a Madrid i a Tenerife, coordina el primer estudi sobre el sexili, el moviment migratori de persones LGBTI que es van refugiar a Barcelona i l’àrea metropolitana, procedents de la Catalunya interior i de tot l’estat, fugint de la discriminació social i la pressió familiar que patien als seus llocs d’origen. El projecte està finançat per la Direcció General de Memòria Democràtica, i el dirigeix el professor d’antropologia de la Universidad Pablo Olavide de Sevilla, Rafael Cáceres Feria.
En què consisteix la recerca, i com s’està desenvolupant?
L’àmbit temporal abraça des de 1965 fins a 1975, els últims anys de la Llei de Vagos y Maleantes i els cinc primers de la llei de Perillositat Social. És un estudi pioner centrat en persones més grans de 65 anys, és a dir, totes jubilades. Té dues seus, Madrid i Tenerife, on Zerolo, reconegut activista LGBTI i regidor socialista de Madrid, tenia les arrels familiars.
La tasca té dues àrees de recerca. Una, les informacions que les entitats col·laboradores ens fan arribar a través dels socis i simpatitzants. Són la Fundació Pedro Zerolo, el Casal Lambda, la Fundació Enllaç, el Grup d’Amics Gais, Entenem Santa Coloma, l’Horgull Hospitalet i la Sauna Bruc del carrer de Pau Claris. I la segona, els expedients judicials per homosexualitat incoats entre 1965 i 1975, arxivats a la Ciutat de la Justícia. La persona responsable d’aquesta segona part és l’antropòleg Jordi Mas Grau. Per descomptat, tant l’enquesta com la recerca sobre els expedients judicials són absolutament anònimes.
“La persecució de què són objecte les persones LGBTI als seus llocs d’origen fa que busquin l’anonimat de les ciutats”
Per què es produeix el sexili?
Per la pressió de l’ambient familiar i del poble d’origen, de la qual les persones LGBTI fugen emparant-se en l’anonimat de la gran ciutat. A Barcelona, on encara hi tenien plena vigència la llei de Perillositat Social i tota la legislació repressora franquista, te’n podies salvaguardar parcialment gràcies a aquest anonimat i a l’existència de petits oasis de tolerància. Els moviments migratoris de les persones LGBTI, en tot el món, segueixen les mateixes pautes: la persecució de què són objecte als seus llocs d’origen fa que es refugiïn a les ciutats, a les grans metròpolis.
Als Estats Units són paradigmàtics els casos de Nova York i San Francisco. Allà, curiosament, on el moviment comença al final de la Segona Guerra Mundial –quaranta anys abans que aquí–, el que hi va haver era un sexili a l’inrevés. Tots els marines denunciats com a homosexuals els feien fora de l’exèrcit. I com que no podien tornar al seu lloc d’origen, perquè quedaven marcats, s’havien de refugiar als ports d’arribada, on a la llarga es creava una dinàmica acumulativa. Ells van constituir el que en diríem la segona generació del moviment. Una generació que volia respecte, ser considerats bons ciutadans i adaptar-se a la societat de la millor manera possible. Però el 1969, quan es produeixen a Nova York els disturbis d’Stonewall Inn, ja no ens volem pas adaptar a la societat, sinó que ens plantegem canviar-la.
Ens podeu avançar ja algunes conclusions sobre la recerca? (al setembre passat, quan es va escriure aquest article)
El primer fet destacable és que ens costa molt recollir respostes. Les persones grans no volen recordar aquell període tan dur de les seves vides, i es mantenen lluny de qualsevol implicació documental. L’anonimat defineix la personalitat d’aquella generació, que va estar perseguida per totes bandes: social, familiar, religiosa i policial.
La paraula és “dignificació”. Ningú no se’n va de casa seva de bon grat. Era una època de nacionalcatolicisme, amb condicions de vida terribles. La repressió exercida sobre les persones LGBTI generava depressions i suïcidis. Els més espavilats, persones amb més cultura o amb més mitjans econòmics, se n’anaven a l’estranger. Però cal no mitificar el que passava a Europa, que tampoc no era la mena de paradís que de vegades es pensa: fins al 1960, l’homosexualitat només era legal a Bèlgica, Suècia i Suïssa, i a Escandinàvia tan sols hi estava tolerada. I no fa ni un segle, d’això…
Hi ha alguna característica comuna a totes aquestes persones, a més de la seva condició LGBTI?
Tenien un nivell laboral molt precari, amb un biaix de classe claríssim. Es tractava, sobretot, de classes populars. Només la gent amb diners i una certa cultura podia marxar a Bèlgica, Suïssa o Suècia.
“Malgrat la normalitat aparent amb què ara es viu la realitat LGBTI, continua havent-hi dèficits en sanitat i educació”
D’una societat franquista molt carca hem passat a tenir una de les legislacions més avançades en l’àmbit dels drets LGBTI. I les enquestes denoten una opinió majoritària molt més liberal que als països de l’entorn, on hi ha una tradició democràtica consolidada. Com expliqueu aquesta evolució?
Hi ha hagut una pèrdua significativa de pes social de la ideologia catòlica. Per valorar el fenomen sempre poso l’exemple de l’IRPF. Quan paguem els impostos, hi ha un 60 % de declarants, al conjunt de l’estat, que no marca l’església catòlica com a destinatària del 0,7 % de la quota íntegra de la seva declaració de renda, percentatge que a Catalunya puja fins al 68 %. Aquestes dades suposen un referèndum anual, un referèndum que jo diria que es queda curt. Quan Zapatero va treure endavant la llei del matrimoni igualitari, a Madrid hi va haver unes manifestacions de suport immenses, amb la Fundació Pedro Zerolo al capdavant. Un fet com aquest és prou significatiu de l’evolució ideològica de la societat espanyola.
I no suposa això una contradicció amb la revifalla de la ultradreta a què hem assistit últimament?
L’ascens de la ultradreta és un fenomen conjuntural. Sí, allà on han guanyat han retirat la bandera de l’arc iris dels edificis públics, però l’ascens no crec que tingui res a veure amb el moviment LGBTI, sinó més aviat amb percepcions racistes i esbiaixades sobre la inseguretat i el pes de la immigració al mercat laboral. I precisament en un moment en què baixa la xifra d’aturats i hi ha més gent treballant! Són qüestions sobre les quals es fa molta demagògia.
Els sentiments religiosos i l’educació catòlica han perdut pes, però l’obsessió pel pecat i la culpa en constitueix una herència que costa molt d’erradicar…
Hi ha més aspectes que es podrien haver considerat en les enquestes, però havien de ser senzilles i curtes. La gent gran se sent vulnerable i, per tant, són molt prudents quan parlen d’aquests temes. Sens dubte caldrien estudis des d’altres perspectives, però és que anem tard en les nostres investigacions. Als anys vuitanta hi apareix una altra urgència, que és el VIH-sida. És el moment del “maricón sidoso”: vet aquí un altre front de lluita. I malgrat la normalitat aparent amb què ara es viu i es considera socialment la realitat LGBTI, continua havent-hi notables dèficits en els camps de la sanitat i l’educació, per exemple. Encara no s’estan treballant com caldria els problemes relatius a la igualtat home-dona, a la igualtat sexoafectiva, a la identitat de gènere…
Jordi Petit | Fitxa biogràfica
Jordi Petit (Barcelona, 1954) és una de les figures més rellevants del moviment LGBTI en la lluita a favor dels drets d’aquestes persones, en l’activisme contra el VIH/SIDA i en solidaritat amb els gais seropositius.
L’any 1977 va ingressar al moviment gai, havent estat ja dues vegades a la presó per la seva militància política. Els anys vuitanta va dur una activitat intensa com a organitzador i publicista: coordinador del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), promotor de la lluita per retirar l’homosexualitat de la llei de Perillositat Social i per legalitzar les associacions de gais i lesbianes, i cofundador de la Coordinadora d’Iniciatives Gais, més tard Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya, de la qual fou secretari general fins al 1999 i president honorari.
La projecció internacional de Petit s’inicia a principis dels anys noranta; com a secretari general de la International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association (ILGA), va aconseguir que l’entitat arribés a l’estatus d’ONG consultiva del Consell d’Europa.
Entre els seus nombrosos premis i distincions es poden esmentar la presidència honorifica de la Coordinadora Gai-Lesbiana (1999), la Medalla d’honor de Barcelona (2000), el Premi Solidaritat de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (2004), la Creu de Sant Jordi (2008), el premi especial de la Fundació de Lluita contra la Sida o el premi “Pluma” de la Federación Estatal LGTBI+ (2019).
