On natura i identitat es donen la mà: trobar llibertat i comunitat en un grup de senderisme LGTB

Mai vaig pensar que una excursió pogués canviar la meva manera de sentir-me part d’un grup. Però allà, entre persones que tot just acabava de conèixer, vaig redescobrir la llibertat i el riure, i per sobre de tot, la serena sensació de qui arriba a un bon lloc per quedar-s’hi.

Remuntant el coll d’Estoudou, Massís del Néouvielle. Pirineu francès, (agost del 2023).

Nous camins, la mateixa passió

Aquest canvi no es va produir d’un dia per l’altre; va començar amb una constatació senzilla. Durant
molts anys, vaig ser membre actiu d’un grup de muntanya, forjant amistats que sento com una
família. Aquest vincle continua sent important per a mi, i encara en formo part. Tanmateix, amb el
temps, em vaig adonar que necessitava alguna cosa més: un espai on poder ser jo mateix
plenament, amb persones que entenguessin parts de la meva història sense necessitat de donar
llargues explicacions. Buscava, d’alguna manera, connectar amb altres que haguessin recorregut
camins similars al meu.

Punt de trobada

Mogut per aquesta necessitat, vaig contactar amb el grup de senderisme del Casal Lambda, una
associació amb una llarga trajectòria dins el col·lectiu LGTB. Unint-me a ells esperava l’aire pur i
l’exercici de sempre, però també confiava a trobar aquelles experiències de vida compartides. Tot i
així, en el punt de trobada de la meva primera excursió, em sentia expectant. «Soc un nouvingut en
un grup ja consolidat. Com em rebran?», em preguntava.
M’havia quedat una mica apartat, amb la motxilla encara a l’esquena, observant com la gent anava
arribant. No era només el moviment de gent amb roba de muntanya el que destacava en aquella
vorera; era l’energia que portaven. S’escoltaven noms cridats de lluny i rialles de complicitat. Algú
devia notar la meva cara de sorpresa, perquè de seguida es va dirigir a mi amb un somriure,
convidant-me a unir-me al cercle i a presentar-me. I, abans de tenir temps de processar-ho, ja em
veies allà, repartint petons i abraçades amb un grup de desconeguts com si ens coneguéssim de tota
la vida.

Passat el xoc inicial d’aquella benvinguda, em vaig adonar de com n’era d’alliberador aquell acte en si
mateix. La barreja d’espontaneïtat i seguretat atreia les mirades curioses dels vianants, actuant com
un recordatori que no era un lloc per amagar qui som. Aquella connexió genuïna va marcar el to de la
resta del dia.

Intimitat en el silenci compartit

Més enllà d’aquella obertura inicial, vaig descobrir un tipus de proximitat diferent. El que més em va
agradar va ser la naturalitat de, simplement, ser-hi present, ja fos conversant o descansant. Durant
les pauses, la migdiada esdevenia gairebé obligatòria, un ritual que de seguida em va encantar.
Primer de tot, busquem un lloc on seure i fem un ganyip; és el moment d’aquell mos compartit.
Després, arriba la calma: les botes queden a un costat i els peus descansen. T’estires allà mateix,
fent servir la motxilla de coixí o el que tinguis a ma, i deixes que la claror del dia et pesi a la cara
mentre les converses es van apagant. No hi ha cap obligació d’omplir el buit amb paraules;
simplement et permets cloure els ulls i deixar-te anar, confiant en la tranquil·litat que s’ha generat.
Sense forçar el pas
És en aquestes pauses on es produeix la veritable transformació. A mesura que les sortides es fan
regulars, es crea un vincle constant, sense pressions. Hi ha lloc per a tothom, des dels més xerraires
fins als no tant, siguin companys habituals o ocasionals. Compartir el camí és suficient.

Camí de tornada de la cascada de Cubserviès i l’església de Saint-Sernin. Regió de Cabardès, Muntanya Negra (abril de 2025)

Un espai d’obertura i aprenentatge

Aquesta sensació de serenor és la que em fa tornar. És el vincle que es va creant pas a pas i que em
fa tornar a casa després de cada excursió sentint-me acollit i, d’alguna manera, més lleuger. Aquesta
lleugeresa neix, en part, de la llibertat de no haver de vigilar les paraules per inèrcia. En un grup
d’homes on la meva realitat no és una excepció, sovint noto com desapareix la necessitat de filtrar
que de vegades m’imposo en altres llocs. Poder ser un mateix amb naturalitat facilita la connexió.
I el que també ens enriqueix és la diversitat de bagatges que cadascú porta a la motxilla: des del
coneixement d’entorns geogràfics i territoris que acabem posant en comú, fins a les diferents
maneres de veure el món segons l’experiència vital pròpia. Això fa que cada sortida sigui una
oportunitat per descobrir coses noves sobre el camí, sobre els altres i sobre un mateix.
En aquest punt és on el context específic comença a fondre’s en quelcom universal. De vegades
oblido que és un grup LGTB; simplement em sento un més en un grup d’amics que honoren qui som
sense necessitat de justificar-ho. Malgrat que les etiquetes puguin desaparèixer, el sentit roman
intacte.

De camí al refugi del Mont Valier, Pirineu francès (agost de 2024)

El que he après sobre habitar nous espais de pertinença

Per a aquells que busquin el seu propi espai de connexió, això és el que caminar amb aquest grup
m’ha ensenyat:
● Centra’t en l’experiència. Ets allà per la comunitat. Si sorgeix una connexió més profunda,
deixa que sigui un descobriment orgànic i no un objectiu.
● Valora cada tipus de vincle. L’amistat i el silenci compartit són tan vitals com qualsevol altre
tipus de complicitat. Cada connexió té el seu propi sentit.
● Deixa que el ritme flueixi. La familiaritat creix amb cada passa. Confia en el ritme.
● Abraça la llibertat. El regal més gran és ser tu mateix sense por. Aquesta és la fita real.

Conclusió. Més enllà de les etiquetes, cap a la pertinença

Al capdavall, aquest grup és més que una colla excursionista. És un espai on les nostres identitats
són honrades però mai limitadores. Potser és això el que molts de nosaltres busquem: un lloc on
pertànyer, on moure’ns lliurement i connectar profundament, més enllà de les etiquetes, tal com som.

L’Àlex, l’Òscar, el Xavi i el Jacint al poble abandonat d’Abellada, a la Serra de Guara (maig de 2025)

Article escrit per en Xavi Llauradó, amic del Grup de Muntanya del Casal Lambda. Totes les imatges són propietat d’en Xavi Llauradó.