La crisi profunda que castiga la nostra economia amb les retallades en tots els àmbits està fent efecte entre el teixit associatiu LGTB. Hem assistit al desmantellament de les entitats de lluita i prevenció contra la SIDA, el tancament de la Coordinadora, una de les entitats històriques i referents, i qui més qui menys pateix unes greus tensions de tresoreria a causa de la minva de les aportacions econòmiques de les administracions públiques, les espanyoles i també les catalanes.

Les retallades públiques no es poden entendre sense una altra crisi, tant o més important, la de valors. El que han estat històricament uns drets civils, socials, laborals, etc., aconseguits per les generacions que ens han precedit, ara es consideren privilegis. Les retallades inevitables (?) han vingut de la mà de la propagació d’un cert discurs per esdevenir, no retallades sinó ajustos, també en el nostre marc conceptual. Així, tots i totes ens estem ajustant, canviem de paradigmes. Això té efectes en l’associacionisme LGTB? Més enllà de la minva d’ingressos que porta a l’extinció d’entitats, està calant des de fa temps que el paper de les entitats ja no deu ser tan necessari quan el marc legal ens reconeix plenament, quan hi ha llibertat per sortir al carrer sense haver-se d’amagar. I ens hem de preguntar, això és ben bé així? Segur? Probablement per alguns serà així, però como a col·lectiu organitzat la nostra mirada ha de prendre perspectiva i veure més enllà.

Creiem que les associacions LGTB no són necessàries quan han aconseguit variar el rumb del Govern perquè finalment s’aprovi una Llei contra la LGTBfòbia? Pensem que la denúncia per descobrir l’estat serofòbic de l’empresari del cas Raval i les presumptes irregularitats policials haguessin tingut el recorregut que tots coneixem sense l’activisme LGBT? No hem de continuar la lluita quan grups neonazis s’organitzen com el “Pilla Pilla”? Hem de creure que les retallades en prevenció de la SIDA no tindran conseqüències entre el jovent? La realitat és tossuda i, si examinem només aquestes quatre situacions, ens adonem de la importància de disposar d’un teixit associatiu ben fort i organitzat per denunciar els abusos, d’una banda, i exigir seguir avançant en els drets del col·lectiu LGTB, per l’altra .

El cert és que si ens fixem en els interessos individuals de les persones que formen part d’allò que anomenem col·lectiu LGTB, almenys allò que es trasllada a l’opinió publicada i el més rellevant a les xarxes socials, no acaben d’encaixar amb els propòsits associatius. No obstant no ens podem deixar enlluernar amb el gaixample i les festes vespertines. Hi ha vida més enllà!

Aleshores, com connectar de nou amb gais, lesbianes, transsexuals…? Les entitats hem de fer autocrítica. Alguna cosa no estem fent bé. El primer que hem de fer és redimensionar-nos a les nostres possibilitats reals i, en la mesura del que sigui possible, buscar alternatives d’ingressos. La viabilitat d’una entitat no pot dependre de la subvenció pública. Hem de ser capaços de garantir els ingressos necessaris per desenvolupar la nostra tasca i, també, de mancomunar esforços. És en aquest sentit que la Plataforma LGTBcat ha començat a caminar. Superant rivalitats històriques i posant damunt la taula la necessitat de treballar coordinats. El projecte de Llei contra la LGTBfòbia és un gran exemple del que s’aconsegueix remant tothom en la mateixa direcció. Ara, encara en projecte, estar compartir un mateix local. Caldrà generositat de totes les parts implicades i, al mateix temps, reconèixer el pes real de cada entitat.

Però això contribueix a tornar a connectar amb el públic pel qual es treballa? Segurament cal fer més coses. Com fem que gais, lesbianes, transsexuals percebin com a necessàries les entitats? That’s the question!!! No ens podem queixar ni criticar a qui tria passar la tarda de bars enlloc de quedar amb els amics a la seu del Casal, per exemple; de la mateixa manera que no hem de callar quan se’ns critica el fet que són moltes les persones grans que usen els serveis del Casal. Envellir és un fet inevitable i el Casal està molt orgullós de comptar entre els seus socis i usuaris a persones d’edat, que són, no ho oblidem, aquells que fa 30 anys sortien a exigir la llibertat que ara gaudim, que ara fa 40 anys eren víctimes de la repressió franquista. A qui fan nosa? Per què? O no són perfectament compatibles les activitats d’aquest grup amb les activitats del grup de joves, de persones sordes, el Ball del Casal, les sortides de muntanya, el reprès grup de dones, el Festigailesbià o la mostra de cinema FIRE que enguany ha batut record de públic i venda d’entrades?

Repensar el Casal!, objectiu amb el qual es va presentar l’actual Comissió Permanent, té molt a veure amb el que expressem en aquesta editorial. S’arriba a la meitat del mandat de l’assemblea de socis i sòcies i el que hem anat embastant amb fil i agulla, ara cal cosir-ho. És per això que estem treballant en l’organització d’unes jornades participatives on caldrà plantejar-se què ha de ser el Casal Lambda en el futur: quines són les necessitats que ha de cobrir? com connectar amb la gent? com dur gent nova al Casal? Es tracta de renovar-se sense morir en l’intent, perquè el que és veritat és que no hi ha res guanyat, que és necessari l’esforç col·lectiu per no perdre terreny i per guanyar en el camí de la llibertat.

 

(Editorial revista LAMBDA, número 79)