Armes de postguerra: ironia, tenacitat, purpurina

Els documentals de la mostra FIRE!! 2014 exploren les vides de personatges extraordinaris que, en els trenta anys que van seguir a la segona guerra mundial, en fan fer una de grossa a consciència, o potser sense adonar-se'n realment, per tal d'eixamplar considerablement les fronteres de la nació gai. En ells veiem com una dona i cinc homes, cadascú a la seva manera i amb les seves pròpies armes, les seves pròpies alegries o els seus propis sofriments, van contribuir a un millor enteniment col·lectiu i pacífic de la diversitat afectiva.

L'escriptora Violeta Leduc, per exemple, va haver de lluitar amb tenacitat perquè les seves novel·les, que parlaven de sexualitat lèsbica amb total realisme, no fossin censurades en la molt conservadora França dels anys cinquanta. O perquè la mateixa Simone de Beauvoir, símbol feminista com pocs, no li donés com una boja a la tisora (la de metall) en els manuscrits de la seva díscola protegida. El mateix li havia passat a Gore Vidal amb les seves primeres novel·les, en els rígids anys quaranta nord-americans: en evocar també en elles l'homosexualitat amb naturalitat, se li van tancar bastants portes editorials. I quan el monty python Graham Chapman va sortir valentament de l'armari a la televisió, allà pel 1967 en una Anglaterra no menys obtusa, una teleespectadora es va queixar dient que segons la Bíblia els sodomites havien de ser apedregats. Un altre dels pythons va replicar llavors amb brutal ironia: "Ja hem descobert qui era: l'hem tret d'aquí i l'hem matat". L'homenatge dels companys de Chapman és avui igualment absolut en la pel·lícula que presentem, Autobiografía de un mentiroso, i amb un cert tour de force: amb ella es perllonga l'activisme gai de Chapman després de la seva mort, amb el mateix humor divertidíssim.

Hi va haver qui va tenir menys sort, perquè sí que el van esquarterar de debò: castrat químicament per ser homosexual, l'extraordinari matemàtic Alan Turing acabaria suïcidant-se amb cianur, abans que el rematessin per complet esborrant el seu record dels anals científics. Haurien d'arribar els psicodèlics anys setanta perquè es donés visibilitat a personatges ambigus, com David Bowie, o delirants, com John Wojtowicz. Sepultats sota quilos de purpurina o de morbo mediàtic, a manera de refugi multicolor o histriònic, gent com ells va aconseguir retre un estrepitós culte a la diferència. No obstant això, caldria esperar una mica més perquè ser gai no fos una cosa diferent, sinó una cosa igual, una cosa normal, sense maquillatge ni plataformons pel mig. No van ser al final trenta sinó seixanta aquests anys de plom, que lentament han anat fent-se menys pesats i mortífers gràcies a l'humor, l'art o la ploma (la d'escriure o l'altra) d'herois sense fusell ni canó. És veritat de la bona, ja ho sabem: la ploma, com més abundant millor. Perquè pesa més que no el plom.

Antoine Leonetti, Coordinador Mostra FIRE!!

Antídots contra el silenci

A les persones trans ens falten referents positius. El trànsit entre gèneres és un procés de (re)construcció de la pròpia identitat, una experiència intensa, un recorregut de vegades dolorós i sovint molt arriscat, donat el rebuig que genera, un camí que necessita de llocs als quals aferrar-se, llocs des d'on pensar, miralls en els quals mirar-se. Durant anys els referents a l'abast de les persones trans han destacat per representar-les sempre des del mateix lloc: la víctima, el carrer, els marges, l'engany, la paròdia, la vergonya, etcètera.

D'un temps ençà, des del projecte Cultura Trans, treballem per divulgar noves formes de viure l'experiència trans a través del discurs, del debat, de les arts escèniques i del cinema, entenent que és també responsabilitat nostra, de les persones trans, apropar, difondre i crear referents que s'emmarquin en allò positiu, mostrant a persones trans que es pensen i es viuen des de llocs absolutament diversos, referents trans que mostren un calidoscopi de possibilitats al nostre abast.

En aquest sentit, el cinema té un immens potencial transformador de la realitat i l'imaginari col·lectiu. Per això l'existència de pantalles en què poder mostrar aquests nous referents és primordial. El cicle Pantalla Trans, que va sorgir l'any passat com a fruit de la col·laboració entre el FIRE!! i Cultura Trans, és per a nosaltres ja un espai indispensable, un focus de resistència col·lectiva, un antídot contra el silenci.

Pol Galofre i Miguel Missé, Cultura Trans

Bowie darrera de la mirada bicolor

"She's not sure if you're a boy or a girl" en el Rebel Rebel de Bowie. Ser, estar o desitjar en la veu de David Bowie en aquesta fabulosa cançó de 1974 que mai no es fa gran. David Bowie com a icona bisexual, androgin, ambigu i molts altres jocs de bilocació que ell va saber practicar per a nosaltres. Perquè tot el que ell va fer va ser per a nosaltres. Encara que mai arribarem a saber si David Bowie, alguna vegada, va ser bisexual. És igual. Potser es tractés tot d'un joc, d'un gest molt rock'n'roll (una mica suïcida). No importa. Potser fins i tot David Bowie sigui i hagi estat sempre un convençut heterosexual erigit en icona bisexual. Que tot fos un accident; igual que els seus ulls de dos colors. Un accident estètic. Res més.

robablement la bisexualitat de David Bowie hagi estat, finalment, d'una sola direcció: del nostre desig cap a ell. De nosaltres fent David Bowie bisexual amb el nostre amor. De l'aura de Bowie generant un ampli espai elèctric on la bisexualitat existeix, és possible, és atractiva, cantable i ballable. Fins i tot heroica. Encara que també és veritat que de vegades...

"John, I'm only dancing. She turns me on, but I'm only dancing." / "John, només estic ballant. Ella m'excita, però només estic ballant."

Tots som el John. Totes sou ella mentre el David balla amb vosaltres i nosaltres confiem que, després d'aquest ball o alguns més, el David torni a casa al nostre costat, dormi al vostre costat, follem. Segurament us haurà demanat el telèfon mentre ballàveu, i un dia d'aquests quedareu per a alguna cosa més. Ja. Però, aquesta nit, només esteu ballant.

"Everything will be alright tonight. / No one moves, no one talks. / No one thinks, no one walks tonight."

Ja veurem demà... Bowie bisexual de fora endins. Igual que la seva mirada: que nosaltres veiem bicolor, encara que ell ens vegi com som. Si és que alguna vegada ens vol tornar a mirar.

Roberto Enríquez, Escriptor y periodista

PORTUGAL EN CURT

El festival de cinema Queer Lisboa celebrarà la seva 18a edició el proper mes de setembre. Iniciat el 1997, és el més antic i un dels més grans de la capital portuguesa. Dedicat al cinema queer, el festival projecta pel·lícules recents de tot el món i organitza també retrospectives dedicades a cineastes, països o temes específics. Però Queer Lisboa és a més a més una plataforma important per a la visibilitat internacional del cinema gai portuguès. Pel FIRE!!, el festival ha elaborat un programa eclèctic de curts molt recents, per presentar diferents generacions de cineastes i diferents enfocaments narratius i estètics de temàtica queer. Des de l'any 2000, amb el seu primer llargmetratge, O fantasma, João Pedro Rodrigues és un dels cineastes portuguesos amb més projecció internacional. Un dels seus últims curtmetratges, O corpo d'Afonso, reflexiona sobre el passat i el present rodant una audició d'homes gallecs, cridats davant la càmera per posar-se en la pell del (mític) primer rei de Portugal. Fratelli, de l'artista i cineasta Gabriel Abrantes, és una estranya i humorística adaptació del pròleg de La feréstega domada, la comèdia de Shakespeare. Possidónio Cachapa adapta la seva pròpia novel·laO nylon da minha aldeia, una mirada tendra sobre dos personatges marginats establerts a l'Alentejo dels anys 70. O inferno, de Carlos Conceição, llança un mirada contundent i cínica cap a la intimitat d'una família de classe alta, una història embolicada sobre la transició cap a l'edat adulta.

João Ferreira i Ana David, directors del festival Queer Lisboa

FIRE!! EN ESCENA

Concert de Rae Spoon
El cantautor trans Rae Spoon és de gira per Europa i tenim la sort de comptar amb la seva presència a Barcelona en un concert íntim i inèdit, donat que serà el primer cop que el canadenc actuarà a la ciutat. Amb diversos discos editats i més de 10 anys de trajectòria al Canadà i els Estats Units, Spoon presenta el seu darrer treball discogràfic, My Prairie Home, que dóna nom al documental que s'estrena en aquesta edició del FIRE!!

Espectacle Trans-Art Cabaret
Amb tres edicions a les esquenes, el Trans-Art Cabaret s'aferma al panorama cultural de Barcelona i al FIRE!! com un espai de resistència cultural des de dalt dels escenaris. Una plataforma des d'on donar veu a artistes multidisciplinaris que venen del món de la dansa, del circ, del teatre, etc. Una plataforma des d'on aquests artistes trans també poden experimentar i mostrar-se sense por, un lloc on provar, on deixar-se anar, però també un lloc per trobar-se. En aquest edició del Trans-Art Cabaret comptarem amb la presència de Viruta FTM (cançó d'autor), Miryam Mariblanca (expressió corporal), Beck Hiedeberg (dansa), Joel Maldonado (teatre gestual), Lady Pink (performance) i Popper (dansa urbana). Tota la vetllada serà presentada i acompanyada per Montserrat Escopinya i la pianista Clara Peya, amb aparicions de Laura Vilar.

FIRE!! goes GLAM!!
En un any de celebració glam, el FIRE!! vol recuperar el bon costum de convocar una festa per a tot el públic i els amics de la Mostra i gaudir d'una nit de música en directe i sessions de DJ per ballar tots plegats. I ho fem un cop més a la mítica Sala Apolo de Barcelona. Vine a celebrar amb nosaltres una nit diferent!!