La veritat és que Florian Herbst és més feliç quan el seu pare no hi és. Llavors és quan pot ballar per tota la casa amb la seva mare, portar vestits excèntrics i oblidar-se de tots els perills. I la veritat és també que Hanno Herbst no sap ben bé què fer amb el seu fill, maldestre, amb massa panxa i sense el més mínim interès pels esports ni per les noies. Però no tot és tan dolent: almenys hi ha la seva mare, la qual, amb una ferma tendresa, aconsegueix canalitzar la fràgil harmonia familiar i protegir els seus dos homes l'un de l'altre. O com a mínim fins un matí terrible en què el castell de cartes s'ensorra i la mare desapareix de la seva vida, en un obrir i tancar d'ulls. Deixa enrere el pare i el fill, que estan aclaparats, però gradualment aprenen a fer front a la situació i troben un terreny comú. El Florian anirà agafant també confiança per descobrir-se a si mateix, ja sense el suport de la seva mare. Aquesta és la història d'I Feel Like Disco, de vegades còmica i absurda, a estones trista i sovint fantàstica.