Estar en permanent recerca no significa estar en crisi. Bruno, un arquitecte de 35 anys amb una vida perfecta al costat de la seva dona, la seva filla i una feina que l'apassiona, no aconsegueix trobar la manera d'expressar els seus sentiments, no aconsegueix ser lliure i feliç. L'arquitectura com a metàfora serveix al guionista Rodrigo Antonio Norero per explicar aquesta història subtil i veraç, en la qual el protagonista es llança sense por al flux de la vida amb l'ajuda de Fer, un jove vitalista i apassionat que li farà qüestionar el seu univers. La pel·lícula no busca respostes sinó que ens regala un cúmul de preguntes, com les que es fan els protagonistes, que no es resignen a reprimir les seves emocions sinó que les intenten mostrar encara que no les comprenguin. Un exercici sincer, valent i molt necessari en moltes societats llatines que es debaten entre la tradició i la modernitat.