El crit i el petó

Què és millor per aconseguir un canvi: lluitar activament o confiar que les coses caiguin per si soles? Manifestar-se estrepitosament al carrer o actuar plàcidament com si el canvi ja hagués ocorregut? Què és millor: el crit honest o el missatge subliminal? El crit mediàtic o un simple petó de carrer? Segurament, totes dues coses. Per als gais i les lesbianes és potser tan eficaç protestar amb veu ferma davant una llei que restringeix els seus drets com fer-se un petó al carrer, anar agafats tranquil·lament de la mà o no amagar una unió de fet o un matrimoni, sigui a la feina, a la fleca o a la cua d'Hisenda. Aquestes imatges, que irrompen a les cases amb el filtre contextual de la televisió, penetren possiblement amb més força en la ment quan l'exemple està realment al costat, quan les mirades es creuen, en situacions quotidianes.

Activisme i espontaneïtat són les dues millors eines que tenim al nostre abast i que es transmeten en els documentals seleccionats aquest any. Tots li devem tant a l'activisme de Vito Russo… I a tots els qui "van ser aquí", escombrats per les primeres ones de la sida i recordats activament pels seus familiars, que volen fer progressar la investigació científica. Encara que no hagin pogut impedir la primera reculada dels drets en una norma constitucional nord-americana, els activistes d'Illegal Love ens animen, com a poc, a seguir molt alerta. I tant ens anima Florent Morellet amb el seu ja desaparegut restaurant novaiorquès i els seus 23 anys d'activisme, gastronomia i festes com el transsexual Sylvio Luccio, a Olhe pra mim de novo. Encara que sembli fútil, en mig de tant d'organdí i tanta desfilada de moda també ens animen les carantoines i les bregues que es tiren, com qualsevol parella, "l'emperador" de la moda Valentino Garavani i el seu company i soci, Giancarlo Giammetti, que viuen a cavall entre França i Itàlia, dos països que encara no reconeixen el matrimoni homosexual. Continuem reivindicant, doncs! I fent-nos petons.

Antoine Leonetti, Coordinador Mostra FIRE!!

AIXÍ QUE PASSIN QUARANTA ANYS

París en tres etapes d'amor en vers lliure, o no tant, per a tres pel·lícules franceses que ens expliquen els anys setanta, els vuitanta i la primera dècada del segle xxi. Tres romanços que són també tres començaments d'històries que avui coneixem millor perquè les vivim, perquè la pel·lícula que farem, la novel·la que escriurem i la cançó que compondrem algun dia tenen a veure amb allò que vam experimentar llavors, amb allò que vam aprendre a les postals de París que vam rebre per dir-nos que ens estimaven; encara que no fos veritat o que no fossin correspostos, pobrissons...

Johan, Les témoins i Les chansons d'amour coincideixen sense voler en un racó de les Teuleries amb vistes a la torre Eiffel des d'on els amors esdevenen productes culturals, reposats i interpretats perquè la memòria dolgui menys, resulti menys pesada o ens mostri en el seu reflex la nostra pròpia estampa amb una menor càrrega de culpa per tot el que no vam ser, no vam fer, no vam voler o vam voler malament i massa.

La pel·lícula que farem, el llibre que escriurem i la cançó que es convertirà en el nostre gran èxit per a la posteritat parlen, precisament, d'això. De tots els amors que no vam entendre perquè resultaven massa complicats, massa diferents d'allò que ens havien explicat que havia de ser, abans no descobríssim que tot allò que ens anava a tocar viure seria inventat. Creat per nosaltres, però no imaginat: real.

Roberto Enríquez, Escritor y Periodista