DE VISIBILITAT Y SANG

Vint i cinc anys després que Dinamarca fos el primer país del món a permetre les unions de parelles de mateix sexe, el parlament francès va aprovar el passat 23 d'abril una llei que obria a gais i lesbianes les portes del matrimoni. La valentia dels diputats gals que van propiciar la victòria de la intel·ligència sobre l'obscurantisme, juntament amb el combat èpic de la ministra de Justícia, Christiane Taubira, després de 195 hores de debat parlamentari, 8866 esmenes i una infinitat de violents enfrontaments als carrers, difícilment pot amagar l'espectre homòfob i tenaç d'una certa societat retrògrada i fanàticament inculta. Moltes han estat les comparacions, ben tenyides de sorpresa, entre una Espanya conservadora i de tradició religiosa i, no obstant això, garant des de fa vuit anys de la igualtat entre heteros i homosexuals, i una França tan imbuïda de drets humans i, malgrat això, tan reticent a ratificar la mateixa cosa de manera pacífica. Aquest descomunal endarreriment estarà fent reflexionar molt als protagonistes, ben entrats en anys, de Les invisibles, gais i lesbianes que quaranta anys enrere van lluitar per un espai de pau, encara que fos invisible, i potser pensaven que la societat arcaica que en la seva joventut havia triat mirar cap a un altre costat era cosa del passat. Igual de sorpreses s'hauran quedat les lesbianes d'Une révolution parallèle, que van inventar als anys setanta el món en el qual volien viure.

Avui, tots ells ja no són invisibles. Són aquí a les lleis i als carrers, en carn i ossos, i tan carnals de fet que veiem brollar la sang de les seves cares quan plouen els cops de puny: la de Wilfred de Bruijn, víctima d'una pallissa homòfoba, va quedar tristament gravada en les consciències franceses, després d'una fulgurant volta per les xarxes socials, pocs dies abans del vot final al parlament. Visquin, doncs, els qui, amb el seu poder creatiu, són també els artífexs de la visibilitat, des de Somerset Maugham fins Paul Bowles. O algú que per descomptat no podria passar desapercebut: l'irrepetible Divine.

Antoine Leonetti, Coordinador Mostra FIRE!!

ANTÍDOTS CONTRA EL SILENCI

Allò que no s'anomena no existeix. I una cosa semblant passa amb la vida de les persones trans, de la qual no es parla pràcticament mai, que roman invisible en les històries que narrem, els contes que llegim, les pel·lícules que mirem. I que les poques vegades que se'ns apareix és des de llocs sospitosos, extravagants. Les experiències de les persones trans segueixen estant en la perifèria del nostre imaginari, al calaix de les coses rares, estranyes i fins i tot lletges i perverses.

Totes aquestes petites i grans pantalles que han anat alimentant el poc que sabem de la realitat trans són les mateixes que poden trencar l'estigma i desmuntar el castell de sorra sobre el qual s'han instal·lat els prejudicis i els estereotips que avui tenim sobre la transsexualitat. Pantalles que com lupes ara s'interessen a ressaltar els petits detalls de la vida quotidiana de la gent trans, fins portar-los al nostre imaginari. Pantalles que escurcen distàncies i ens recorden que les persones trans formen part de la diversitat, del dia a dia que ens envolta. Pantalles com llavors d'antídots contra el silenci que acompanya aquesta qüestió. Un silenci pesat i aclaparador que ens pesa a tots i a totes, però sobretot a les pròpies persones trans, que busquem amb ànsia referents en els quals inspirar-nos, definir-nos i projectar-nos.

Pol Galofre i Miguel Missé, Cultura Trans

TILDA SWINTON EN TRES DIMENSIONES

Jeanette Winterson i jo concidim: Tilda Swinton és l'amor a Jo sóc l'amor. En realitat, Jeanette Winterson pensa que l'amor és l'art en 3D, i la Tilda li va donar la raó quan el 1995 es va convertir en obra viva per a una instal·lació a una galeria d'art londinenca on la nostra Swinton (la nostra de la Jeanette, de Derek Jarman, de Bowie, meva, també la vostra) formava part del material: "Artista viva, vidre, acer, manta, coixí, llençols i ulleres": aquests són els ingredients de l'obra d'art en 3D que l'actriu (i molt més) va tornar a repetir fa pocs mesos en una vitrina del MoMA.

Tilda Swinton és l'amor, i és la memòria del seu amic i mentor Derek Jarman, amb qui va començar en el cinema i al qual recorda sempre que pot, tant que fins va decidir fer un documental sobre ell i el seu cinema. És un documental magnífic, és una apassionada defensa de la vida fàcil, de la vida que triem, per sobre de tot: per sobre de catifes vermelles que recullen les empremtes de la Tilda per nomenar la millor vestida, de la vida familiar compartida amb un vell amor, amb els fills que va tenir amb ell i amb un nou amant que porta tres anys a casa, al costat de tots. Tan a prop de Hollywood.

Tilda Swinton ha estat també Bowie en un videoclip, perquè ella sap ser-ho tot i entén que hi ha alguna cosa entre ells molt més enllà del joc d'identitats i l'androgínia com a eslògan: Bowie i Tilda estimen els seus mestres. Bowie encara estima Lindsay Kemp; i la Tilda, Derek Jarman. Jo els estimo a tots i encara recordo la presència de Kemp al Sebastià de Jarman.

En realitat, Tilda Swinton és l'Orlando, però l'Orlando enamorada; anant i venint en el temps, en la vida real i en ficcions que mai no la superen. Ni a ella ni a la realitat. Tilda Swinton viva és, per fortuna, la pitjor cosa que li podia passar a Margaret Thatcher morta. I Derek Jarman se n'alegra.

Roberto Enríquez, Escriptor i periodista